Intercat. Viu la universitat en català!

Tenir obertura a les llengües passa per interessar-se pels coneixements enciclopèdics que permeten tenir-ne informació. No es tracta tant de llegir sistemàticament estudis sobre el tema o obtenir-ne dades, sinó més aviat d'aprofitar qualsevol circumstància adient per eixamplar el coneixement sobre la qüestió. Se sol dir que hi ha al voltant de sis mil llengües al món, que es classifiquen en una vintena de famílies lingüístiques, dintre de les quals el català se situa en el grup de les indoeuropees, que té més de tres mil cinc-cents milions de parlants. Les zones amb més diversitat lingüística solen coincidir amb les que tenen més diversitat biològica. A Indonèsia es parlen més de vuit-centes llengües, a Papua Nova Guinea un nombre semblant, encara més elevat. A Nigèria es parlen més de quatre-centes llengües i a l'Índia també.

No té sentit negar-nos cap experiència o vivència de llengua. L'aprenentatge d'un sol mot polonès, neerlandès o de l'italià de Nàpols, si no coneixem aquestes llengües, per posar tres exemples, són experiències personals que eixamplen el nostre actiu lingüístic; passen a configurar-nos individus diferents. No hem d'abordar les llengües des de la idea que representen un coneixement sovint inassolible, sinó des del punt de vista que qualsevol aprenentatge lingüístic, per petit que sigui, és un guany en la nostra competència plurilingüe, que es troba en creixement constant.

L'organització de la realitat amb unes determinades solucions lèxiques no coincidents en diverses llengües té un gran interès per a qualsevol persona curiosa. Pel que fa als verbs de coneixement, sense anar més lluny, llengües com l'anglès i el francès tenen diferències importants. Davant know de l'anglès, el francès té savoir i connaître.

Les distincions i els matisos en la categorització de la realitat no són absurdes, ans al contrari, revelen una diferent categorització de la realitat de cada llengua. Si el català i l'èuscar tenen centenars de noms per referir-se als bolets es deu al fet que són llengües de cultures micòfiles, que aprecien els fongs. El món anglès, en canvi, és micòfob i no té pràcticament noms populars per als bolets. La llengua és, doncs, el fidel reflex d'un aspecte cultural important i no el producte de cap excés o obsessió per les distincions gratuïtes.

La persona oberta a les llengües no hi projecta una visió negativa, sinó al contrari. Gaudeix de la sorpresa constant que representen. Pel que fa a les formes molt semblants en dues llengües que tenen sentits diferents, o "falsos amics", és cert que n'hi ha que són fruit de la casualitat, però molt sovint no és així i, malgrat la diferència de significat dels mots, permeten que hi reflexionem i que ens remuntem a un tènue sentit compartit entre els mots semblants, o que observem processos històrics de canvi de sentit molt interessants. Un exemple: fermare i fermer remeten a un mateix origen: firmus ('ferm') en llatí, que és a la base de la significació de totes dues paraules.

Compte, perquè les llengües presenten grans diferències, però comparteixen uns trets universals, a més de moltes possibles semblances tipològiques o genètiques. Entre aquests trets universals hi ha, per exemple, els següents: en totes hi ha vocals i consonants, totes tenen díctics (mots com ara, aquí), totes tenen noms i verbs, totes tenen construccions afirmatives i negatives, totes presenten noms comuns i propis, noms concrets i abstractes o pronoms personals. Aquests i diversos altres “universals del llenguatge” ens fan veure que les llengües no són realitats completament diferents les unes de les altres. I que mai no s'aprenen, doncs, des de zero, encara que pugui semblar-ho.

L'origen comú de les llengües i el fet que pertanyin a una mateixa família situa les persones amb una actitud d'obertura a les llengües en condicions d'experimentar el plaer del reconeixement de les semblances formals entre llengües emparentades.

La curiositat és un dels elements clau de l'obertura lingüística. Saber distingir oralment, encara que no es comprenguin, altes llengües, els seus sons i els seus patrons d'entonació, és un senyal inequívoc de l'exercici d'aquesta curiositat.

És un senyal d'obertura a les llengües poder-ne identificar els sistemes d'escriptura: l'alfabet romà, estès arreu del món (només l'Àsia s'escapa del predomini quasi absolut de l'escriptura romana), no és pas l'únic, evidentment, de què se serveixen les llengües que s'escriuen. No oblidem, d’altra banda, que hi ha moltes llengües de cultures àgrafes, que no s’escriuen.

L'interès pels aspectes anecdòtics de les llengües (en són plenes!) indica sens dubte que ets una persona oberta a les llengües.

Les llengües no són tan sols vehicles de comunicació. Es fan servir per diversos motius, entre els quals hi ha, per exemple, el sentit d'identificació amb una comunitat, amb una cultura, amb una nació. L'obertura a les llengües passa per entendre que l'aproximació a una llengua pot tenir motius més enllà de voler-s'hi comunicar: conèixer una cultura, sentir-se solidari amb les persones que la parlen, poder visitar el país on es parla sentint-se més aviat un viatger curiós que no un simple turista, comprendre textos especialitzats, etc.

L'aspiració a la correcció lingüística és ben normal, encara més en el cas de les llengües sotmeses a processos d'interferència lingüística massiva o que no tenen una variant normativa gaire consolidada. Ara: l'obsessió per la correcció i la puresa de la llengua pot inhibir els parlants de fer-les servir o els aprenents de llançar-se a fer-ho. Cal admetre, a més, que és una dinàmica natural de les llengües que no romanguin immòbils sinó que evolucionin i canviïn constantment.

Aprendre algunes expressions de les llengües pròpies de les persones amb qui convivim és un senyal d'obertura a les llengües.

Forma part d'una actitud sensible cap a les llengües conèixer el sentit de mots que ens són habituals. Alcúdia és un topònim d'origen àrab de caràcter orogràfic. Kudya significa 'turó', 'pujolet'.

Participes de la dimensió lúdica de la llengua, una de les més plaents, la qual és invisible per a persones que tenen una visió només funcional del que és una llengua.

Aquest acudit té base lingüística, juga amb el sentit ambigu de la paraula un (un sol home, sempre el mateix? Cada vegada un home diferent?). La comunicació quotidiana no és pas exempta de malentesos d'aquesta mena, que se superen precisament amb tolerància i sentit de l'humor.

Els préstecs de paraules d'una llengua a una altra constitueixen un fenomen de gran interès per a les persones obertes a les llengües. Els préstecs són testimonis lingüístics que ens aporten una informació cultural valuosa. Posen al descobert l'origen de fets o productes significatius en una determinada àrea, evidencien relacions històriques de veïnatge, bèl·liques, comercials, entre els pobles; permeten veure la irradiació cultural de determinades comunitats o l'hegemonia política i econòmica d'uns països damunt uns altres. Ser conscients dels préstecs, del seu origen i de les seves lògiques d'expansió, ens ajuda a conèixer més bé les comunitats lingüístiques. No ens resulta gens irrellevant, per exemple, saber que paraules del català com xocolata i tomàquet vénen de la llengua americana nahua; que el mot apartheid té l'origen en la llengua afrikaans, de Sud-àfrica (on aquest règim de segregació racial va ser vigent fins al 1991); que el mot atol ('illa tropical d'esculls coral·lins') ve del malai; que la paraula xerpa ve del tibetà, o que consomé, entrecot, puré, croqueta i escalopa procedeixen del francès, del reialme de la gastronomia.

Cada vegada és més comú participar en processos d'aprenentatge informal, que les tecnologies afavoreixen molt. No oblidem que els aprenentatges informals són cada vegada més valorats (fins i tot són susceptibles de ser reconeguts i certificats). Intercanviar llengües lliurement aprofitant els avenços tecnològics pot ser, sens dubte, una bona forma d'aprendre informalment. Cal estar preparat, doncs, per aprendre llengües en qualsevol moment i amb qualsevol dispositiu o amb qualsevol persona.

Depèn dels objectius que tinguem. És perfectament lícit en certes situacions orientar l'aprenentatge a les destreses receptives (només comprendre), o enfocar l'aprenentatge a la resolució de necessitats de llengua funcionals molt concretes. L'aprenent és qui governa el seu aprenentatge, que pot ser parcial.

La funció mediadora de les persones, des del punt de vista lingüístic o altres, és cada cop més valorada socialment. No cal ser un expert en una llengua, d'altra banda, per ajudar una altra persona a resoldre una qüestió puntual de traducció o d'interpretació.

Les interaccions multilingües són interessants per afavorir la sostenibilitat lingüística (no s'hi opta automàticament per una llengua d'abast internacional, de les que de vegades s'anomenen "de comunicació"). Són interaccions multilingües interessants les que mantenen persones que fan servir llengües de la mateixa família sense que els interlocutors hagin après mai formalment la llengua de l'altre. Sovint en aquestes interaccions apareixen petites incomprensions que, un cop resoltes, acaben generant coneixement lingüístic.

L'aprenentatge simultani de llengües, contra el que podria semblar, és una pràctica que dóna bon resultat. N'hi ha mètodes i se'n coneixen pràctiques ben reeixides. El treball amb més d'una llengua alhora és ideal per al desenvolupament de la competència plurilingüe.

Tota ocasió és bona per obrir-se a les llengües. Una pràctica com aquesta permet ampliar coneixements lingüístics gairebé sense esforç.

És interessant provar d'entendre els motius pels quals els individus fan servir socialment unes llengües o unes altres. L'obertura a les llengües passa també per interessar-se per la complexitat de les motivacions que empenyen els parlants a usar-les.

Efectivament. La mort de les llengües és un fenomen ben estudiat pels sociolingüistes, que n'auguren una desaparició massiva al llarg del segle XXI i, en conseqüència, una davallada dràstica de la linguodiversitat. Cada llengua és una visió de la realitat que ens aporta informacions valuoses sobre la vida humana, unes informacions que la humanitat no s'hauria de permetre el luxe de desconèixer i deixar desaparèixer.